Salutacions, germans Anarquistes Sense Ximpleries. Hui vull compartir amb vosaltres, i també amb el curiós lector, unes consideracions sobre el que anomenem "massa".
La massa social és el conjunt d'individus que, no sols es deixa dirigir, sinó que creu que ha de ser dirigit. Aquests individus són esclaus. Però no vos enganyeu, amics meus, un esclau rarament admetrà seguir ordres de ningú, i menys encara ho cridarà als quatre vents. Això li resultaria desagradable. No obstant, hi ha prou amb creure-ho interiorment per a ser-ho.
L'enemic està a l'espera per a assignar les ordres oportunes a l'esclau adequat. Del contrari, l'esclau podria rebel·lar-se. Primer observa, i després, si cal, inventa un bàndol i una causa a mida, d'acord amb les particularitats del serf. Després sols restarà vincular directrius i causa, i un nou esbirro estarà preparat per a obeir ordres.
Tant se val si és amb banderes, amb símbols, amb frases, amb gestos... no hi ha límits, no hi ha regles, no hi ha moral alguna ni res que se li parega. Totes les files de totes les ideologies i filosofies estan atibacades d'obedients servents, no ho dubteu ni per un moment.
Companys, en els meus viatges he descobert alguns jocs molt curiosos, però un m'ha cridat especialment l'atenció: els escacs. Quina ironia que aquest siga un joc de masses en alguns indrets. Hi ha figures privilegiades que sacrifiquen els peons per a sobreviure un moviment més; i peons orgullosos de ser peons. Així funcionen les societats modernes que he visitat. Tots al servei de causes d'allò més variades i estrambòtiques. Simples floritures, adorns i masturbació perpètua. Amics, vinc a dir-vos que no hi ha bàndols, ni orgull de bàndol. Aquesta és una partida on tots perden i només guanya l'única figura que no està present al tauler: el jugador, l'autèntic enemic.
Hauríem d'esperar una revolució dels peons, dels alfils, de les torres...? No. Aquestes figures han sigut esculpides per a un objectiu concret. No sabrien què fer fora d'un tauler que ha sigut creat a la seua mida.
El primer que han de fer és deixar de veure's com a figures d'escacs. Esculpir-se de nou a si mateixes! Heus ací el poder real dels Anarquistes Sense Ximpleries: sabem que no som res que no vulguem ser nosaltres mateixos. Eixe poder ens situa automàticament fora de qualsevol tauler, fora de qualsevol massa. Però com tota massa, aquesta té una gravetat, i afecta a tots els cossos. Per aquesta raó som guerrers, perquè existim ací i ara, i si volem ser lliures, hem de combatre a aquells que pretenen convertir-nos en part d'un cúmul de matèria uniforme.
Amics meus, que visca l'Anarquia Sense Ximpleries!
Amunt la raça del gran Bardok!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada