Massa, Gravetat i Escacs

Salutacions, germans Anarquistes Sense Ximpleries. Hui vull compartir amb vosaltres, i també amb el curiós lector, unes consideracions sobre el que anomenem "massa".

La massa social és el conjunt d'individus que, no sols es deixa dirigir, sinó que creu que ha de ser dirigit. Aquests individus són esclaus. Però no vos enganyeu, amics meus, un esclau rarament admetrà seguir ordres de ningú, i menys encara ho cridarà als quatre vents. Això li resultaria desagradable. No obstant, hi ha prou amb creure-ho interiorment per a ser-ho.

L'enemic està a l'espera per a assignar les ordres oportunes a l'esclau adequat. Del contrari, l'esclau podria rebel·lar-se. Primer observa, i després, si cal, inventa un bàndol i una causa a mida, d'acord amb les particularitats del serf. Després sols restarà vincular directrius i causa, i un nou esbirro estarà preparat per a obeir ordres.

Tant se val si és amb banderes, amb símbols, amb frases, amb gestos... no hi ha límits, no hi ha regles, no hi ha moral alguna ni res que se li parega. Totes les files de totes les ideologies i filosofies estan atibacades d'obedients servents, no ho dubteu ni per un moment.

Companys, en els meus viatges he descobert alguns jocs molt curiosos, però un m'ha cridat especialment l'atenció: els escacs. Quina ironia que aquest siga un joc de masses en alguns indrets. Hi ha figures privilegiades que sacrifiquen els peons per a sobreviure un moviment més; i peons orgullosos de ser peons. Així funcionen les societats modernes que he visitat. Tots al servei de causes d'allò més variades i estrambòtiques. Simples floritures, adorns i masturbació perpètua. Amics, vinc a dir-vos que no hi ha bàndols, ni orgull de bàndol. Aquesta és una partida on tots perden i només guanya l'única figura que no està present al tauler: el jugador, l'autèntic enemic.

Hauríem d'esperar una revolució dels peons, dels alfils, de les torres...? No. Aquestes figures han sigut esculpides per a un objectiu concret. No sabrien què fer fora d'un tauler que ha sigut creat a la seua mida.

El primer que han de fer és deixar de veure's com a figures d'escacs. Esculpir-se de nou a si mateixes! Heus ací el poder real dels Anarquistes Sense Ximpleries: sabem que no som res que no vulguem ser nosaltres mateixos. Eixe poder ens situa automàticament fora de qualsevol tauler, fora de qualsevol massa. Però com tota massa, aquesta té una gravetat, i afecta a tots els cossos. Per aquesta raó som guerrers, perquè existim ací i ara, i si volem ser lliures, hem de combatre a aquells que pretenen convertir-nos en part d'un cúmul de matèria uniforme.

Amics meus, que visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

Els programadors són enemics

Anarquistes Sense Ximpleries, hi ha entre nosaltres programadors a temps parcial o complet. Alguns fins i tot s'embolcallen amb banderes negres, però pertanyen igualment al gremi polític. Es tracta de persones impregnades pel vici del control, per una disciplina cultural absurda, per un irrisori elitisme acadèmic, i per la sospitosa temptació per l'aplaudiment de la massa inepta. Em pregunte quin valor pot tindre l'aplaudiment d'un inepte. Per al qui es conforma amb el so de dos mans xocant, ha de ser l'èxtasi. Però per al guerrer sense ximpleries, l'aplaudiment és la marca de l'esclau, tant per al que aplaudeix com per a l'aplaudit. L'Anarquista Sense Ximpleries menysprea les ovacions. No ovaciona a ningú més que a ell mateix, en el seu interior, i per a donar-se forces.

Vos parle d'aquells que volen fer de l'existència un sistema planificat amb l'excusa de "salvar la humanitat". Qualsevol sistema que anuncie la llibertat per a tothom és una trampa de submissió i esclavitud. La llibertat dels programadors consisteix en obligar-te a assimilar la seua concepció de llibertat. I eixa nova llibertat serà elevada a la categoria de Déu per a fer-la inqüestionable, i sobre ella es dictaran les noves lleis, la nova moral i els nous costums. Eixa és, en definitiva, la llibertat a la que aspiren els programadors, a la llibertat com a marca registrada, sense contingut, sense olor, sense sensacions: una simple paraula que justifique el domini normalitzat dia rere dia.

Amics, tot sistema està dissenyat per als irresponsables, i per als que beuen dels irresponsables. Els Anarquistes Sense Ximpleries menyspreem tot sistema que no siga el nostre i per a nosaltres. No necessitem el permís de ningú per a viure com volem. Sabem que qualsevol imbècil pot pretendre sotmetre'ns en qualsevol moment, i nostre és el deure d'impedir-ho com millor considerem. Les armes que podem utilitzar tenen l'infinit per límit. Els nostres recursos no es veuran reduïts a la normalitat miserable.
Que es preparen aquells que pretenen limitar el potencial humà, instaurar estructures socials, economies planificades, o imposar uns mètodes concrets de descobriment de la realitat.

Companys, vos advertisc que aquesta gentola es troba fins i tot dins de l'estètica de la tradicional litúrgia anarquista. Serà suficient amb dir-se a si mateixos anarquistes? Sabreu que l'hàbit no fa el monjo.
Els pobres, emprenyats, intenten amb totes les seues forces fer-nos encaixar en els seus avorrits móns del 2+2=4. Condescendents i patètics, intenten desarmar-nos aclamant-se a una presumpta raó suprema, a una presumpta seriositat correcta. Esclaus dels seus propis déus. Vaja religió cultural la seua! Als Anarquistes Sense Ximpleries no ens correspon eixa existència llastrada.

Companys, per l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!