19/12/12

Massa, Gravetat i Escacs

Salutacions, germans Anarquistes Sense Ximpleries. Hui vull compartir amb vosaltres, i també amb el curiós lector, unes consideracions sobre el que anomenem "massa".

La massa social és el conjunt d'individus que, no sols es deixa dirigir, sinó que creu que ha de ser dirigit. Aquests individus són esclaus. Però no vos enganyeu, amics meus, un esclau rarament admetrà seguir ordres de ningú, i menys encara ho cridarà als quatre vents. Això li resultaria desagradable. No obstant, hi ha prou amb creure-ho interiorment per a ser-ho.

L'enemic està a l'espera per a assignar les ordres oportunes a l'esclau adequat. Del contrari, l'esclau podria rebel·lar-se. Primer observa, i després, si cal, inventa un bàndol i una causa a mida, d'acord amb les particularitats del serf. Després sols restarà vincular directrius i causa, i un nou esbirro estarà preparat per a obeir ordres.
Tant se val si és amb banderes, amb símbols, amb frases, amb gestos... no hi ha límits, no hi ha regles, no hi ha moral alguna ni res que se li parega. Totes les files de totes les ideologies i filosofies estan atibacades d'obedients servents, no ho dubteu ni per un moment.

Companys, en els meus viatges he descobert alguns jocs molt curiosos, però un m'ha cridat especialment l'atenció: els escacs. Quina ironia que aquest siga un joc de masses en alguns indrets. Hi ha figures privilegiades que sacrifiquen els peons per a sobreviure un moviment més; i peons orgullosos de ser peons. Així funcionen les societats modernes que he visitat. Tots al servei de causes d'allò més variades i estrambòtiques. Simples floritures, adorns i masturbació perpètua. Amics, vinc a dir-vos que no hi ha bàndols, ni orgull de bàndol. Aquesta és una partida on tots perden i només guanya l'única figura que no està present al tauler: el jugador, l'autèntic enemic.

Hauríem d'esperar una revolució dels peons, dels alfils, de les torres...? No. Aquestes figures han sigut esculpides per a un objectiu concret. No sabrien què fer fora d'un tauler que ha sigut creat a la seua mida.

El primer que han de fer és deixar de veure's com a figures d'escacs. Esculpir-se de nou a si mateixes! Heus ací el poder real dels Anarquistes Sense Ximpleries: sabem que no som res que no vulguem ser nosaltres mateixos. Eixe poder ens situa automàticament fora de qualsevol tauler, fora de qualsevol massa. Però com tota massa, aquesta té una gravetat, i afecta a tots els cossos. Per aquesta raó som guerrers, perquè existim ací i ara, i si volem ser lliures, hem de combatre a aquells que pretenen convertir-nos en part d'un cúmul de matèria uniforme.

Amics meus, que visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

15/12/12

Els programadors són enemics

Anarquistes Sense Ximpleries, hi ha entre nosaltres programadors a temps parcial o complet. Alguns fins i tot s'embolcallen amb banderes negres, però pertanyen igualment al gremi polític. Es tracta de persones impregnades pel vici del control, per una disciplina cultural absurda, per un irrisori elitisme acadèmic, i per la sospitosa temptació per l'aplaudiment de la massa inepta. Em pregunte quin valor pot tindre l'aplaudiment d'un inepte. Per al qui es conforma amb el so de dos mans xocant, ha de ser l'èxtasi. Però per al guerrer sense ximpleries, l'aplaudiment és la marca de l'esclau, tant per al que aplaudeix com per a l'aplaudit. L'Anarquista Sense Ximpleries menysprea les ovacions. No ovaciona a ningú més que a ell mateix, en el seu interior, i per a donar-se forces.

Vos parle d'aquells que volen fer de l'existència un sistema planificat amb l'excusa de "salvar la humanitat". Qualsevol sistema que anuncie la llibertat per a tothom és una trampa de submissió i esclavitud. La llibertat dels programadors consisteix en obligar-te a assimilar la seua concepció de llibertat. I eixa nova llibertat serà elevada a la categoria de Déu per a fer-la inqüestionable, i sobre ella es dictaran les noves lleis, la nova moral i els nous costums. Eixa és, en definitiva, la llibertat a la que aspiren els programadors, a la llibertat com a marca registrada, sense contingut, sense olor, sense sensacions: una simple paraula que justifique el domini normalitzat dia rere dia.

Amics, tot sistema està dissenyat per als irresponsables, i per als que beuen dels irresponsables. Els Anarquistes Sense Ximpleries menyspreem tot sistema que no siga el nostre i per a nosaltres. No necessitem el permís de ningú per a viure com volem. Sabem que qualsevol imbècil pot pretendre sotmetre'ns en qualsevol moment, i nostre és el deure d'impedir-ho com millor considerem. Les armes que podem utilitzar tenen l'infinit per límit. Els nostres recursos no es veuran reduïts a la normalitat miserable.
Que es preparen aquells que pretenen limitar el potencial humà, instaurar estructures socials, economies planificades, o imposar uns mètodes concrets de descobriment de la realitat.

Companys, vos advertisc que aquesta gentola es troba fins i tot dins de l'estètica de la tradicional litúrgia anarquista. Serà suficient amb dir-se a si mateixos anarquistes? Sabreu que l'hàbit no fa el monjo.
Els pobres, emprenyats, intenten amb totes les seues forces fer-nos encaixar en els seus avorrits móns del 2+2=4. Condescendents i patètics, intenten desarmar-nos aclamant-se a una presumpta raó suprema, a una presumpta seriositat correcta. Esclaus dels seus propis déus. Vaja religió cultural la seua! Als Anarquistes Sense Ximpleries no ens correspon eixa existència llastrada.

Companys, per l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

24/11/12

Colpeja la xerrameca

Hola companys Anarquistes Sense Ximpleries, a aquestes alçades de la pel·lícula ja haureu deixat enrere qualsevol intent de justificar o explicar els vostres actes.
Però encara hi ha qui alberga en el seu interior un gran poder, una gran força, i no obstant açò, aquesta no explota perquè es perd dissolta en el temps emprat en explicacions i teories d'avantguarda. Hui en dia es pretén que tota actuació vaja sempre acompanyada del seu argument, de la justificació, com si es tractara d'un peatge que haguérem de pagar obligatòriament per cada cosa que fem.

Que les línies que escric a base de teclejar apleguen a tots els lectors com al que són: paraules d'ànim. Mai teories, mai arguments, mai directrius. A tu, lector, Anarquista Sense Ximpleries en potència, deixa als que no t'entenen, no ho faran mai. L'únic que succeirà és que, com a molt, s'acostumaran a tu. Ni volem ser entesos, ni volem crear costum, ni molt menys normalitat. Volem fer el que creguem que hem de fer, i ho farem, sense rendir comptes a ningú. No tenim ni el dret ni l'obligació de fer assimilables les nostres idees i els nostres actes, siguen els que siguen.

Sempre trobarem qui a través d'elaborades tècniques dialèctiques ens intentaran fer dubtar de nosaltres mateixos. A eixa escòria, fem-li tastar el sabor de la Voluntat suprema: la pròpia. Davant explicacions educades, correctes i complexes, nosaltres optem per seguir el nostre camí.
El bastó màgic és el meu aliat quan els costums civilitzats de la lingüística intenten frenar el meu avanç. El meu bastó és dur com la meua voluntat i la meua confiança en mi mateix. Sense voluntat, confiança, ni determinació, el bastó perd la seua màgia i es converteix en un simple tros de fusta.

Fes sempre allò que creus que has de fer, sense atendre a normalitats ni convencions socials. Transforma't en un guerrer, i lluita per aniquilar tot ordre que intente tocar-te.

Companys, visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardock!

22/11/12

Les 7 veus del Codi del Guerrer

Primera veu: No existeixen ni drets ni obligacions a les que acollir-se més enllà dels que u mateix creu necessari tindre. No hi ha tinta inesborrable en el món que tinga el poder ni l'autoritat d'establir drets ni obligacions. Sí que hi ha la força, capaç de doblegar els més dèbils. Aquesta mateixa força, combinada amb l'estratègia que implica tota guerra, seran les armes que tindrà el guerrer per fer triomfar la seua voluntat.
No tenim drets ni obligacions pel fet d'existir. Allò que creguem que meresquem, ho hem d'aconseguir entenent-ho com un desig personal no extensible a ningú més que a nosaltres mateixos, i a la nostra manera.

Segona veu: No hi ha regles a l'hora de lluitar. Tot val, sempre, i per a tots. No existeix joc brut ni joc net. Triar el mètode respondrà únicament a la decisió personal del guerrer.
Advertit queda que si altres veuen la ingerència del que puguen entendre per joc brut, una revolta violenta contra el guerrer serà una possibilitat a considerar seriosament. Aquest haurà de valorar si empra la seua força per a continuar amb el joc, o recorre al noble art de l'escapada i la reflexió.

Tercera veu: La persuasió i el parlament són mitjans molt eficients per a estalviar enfrontaments i solucionar conflictes. Tot val per a vendre-li la burra a qualsevol, però compte amb les males arts: serà convenient comptar amb lleials i formidables amics, i aquests no admeten traïció alguna.

Quarta veu: Es gaudirà dels plaers de la vida. Es procurarà la provisió de bon aliment i reparador descans.
Es gaudirà del sexe sempre que el cos ho demane i les parts implicades (d'haver-hi) ho aproven. Es desenvoluparà l'art de la seducció.
L'humor serà una constant quotidiana, i junt amb els altres plaers, es potenciaran vincles entre individus. Dir que absolutament tot és susceptible de ser blanc de riallades i bromes, no obstant les burles punyents corren el risc de causar molèsties i rebre, per això, un toc d'atenció per a delimitar els límits, com l'aroma de l'orina d'un animal.

Cinquena veu: S'estimarà la natura i tota la vida que en ella habite. S'estimaran els animals, i els grans arbres seran motiu de respecte. I es defensarà aquesta estima com allò que és propi.

Sisena veu: La lliure associació serà la base de les relacions entre individus. Açò acull tota classe de motivacions: interés puntual o conveniència; afecte amistós, romàntic o sexual; vincles familiars... Tota relació, així com les seues implicacions supraindividuals que s'hagen pogut pactar prèviament, s'aboliran des de l'instant en que un dels individus tinga el gust de desvincular-se. Per aquesta qüestió, els lligams de qualsevol tipus (organitzatiu, estructural, o emotiu o afectiu) es crearan obeint a la voluntat de cadascun dels individus.

Setena veu: La propietat significarà la il·lusió de la possessió d'allò del que s'està fent ús. Qualsevol persona pot fer ús dels recursos que la natura ens oferta. La transformació de la matèria primera, i la fabricació i construcció de béns atorguen a l'artífex el dret natural de gaudir de manera prioritària del seu ús. Però aquesta posició privilegiada, sens dubte merescuda, caldrà defensar-la front a possibles usurpadors.
Aquesta veu és aplicable sobretot als objectes de manufactura pròpia. També, per exemple, a la cabana o llar que tinga el plaer d'acollir-nos, en especial a aquella que haja estat construïda amb la nostra suor.

Que la raça del gran Bardock faça ressonar aquestes veus sagrades per tots els racons de l'univers!

21/11/12

Núvol Kintoooon!!


Hui els ocells cantaven alegres pel bosc, i el corrent de riu transportava les fulles caduques dels arbres més ràpid de l'habitual. El vent feia sonar les branques dels gegants àlbers que conviuen prop de la meua cabana. La bola de quatre estreles ha brillat com feia temps que no ho feia. A través del Totpoderós, el super guerrer Bardock m'ha parlat així: "Kakarot, escolta'm, continua la meua missió, venja la destrucció dels guerrers del planeta Terra." Seguidament, el Totpoderós ha projectat en la meua ment la imatge d'un robust bàrbar, armat amb una imponent espasa: "trobaràs en la seua gosadia i en el seu acer uns lleials companys."

Bardock m'ha alertat dels moderns assots que pateix la humanitat: es confonen les bones maneres amb la servitud; la defensa de la llibertat amb l'estancament en estructures inoperants; la bona vida amb la prohibició dels bons plaers. Els vells costums com la venjança justa, la determinació, i el gaudi dels plaers que la natura ens oferta, han estat substituïts per tota classe d'esclavismes. Ara qualsevol pretensió s'ha de parlar i dialogar amb altres abans de donar la primera passa. Les masses frenen constantment la voluntat individual. Un crit ancestral ix de mi com la lava d'un volcà. Cap entrebanc ni convenció social poden interposar-se entre mi i la meua vida. Jo, Kakarot, sóc un guerrer, en guerra contra els enemics del plaer de viure. Aquest és l'objectiu del projecte Anarquia Sense Ximpleries, tallar d'arrel la tirania de l'ordre. Cal l'anarquia total, sense reserves, sense excuses, sense pauses. Aquells que intenten fer del potencial i força del guerrer una espècie de pasta inofensiva, seran considerats l'enemic.

El meu bastó, la meua bola sagrada, i la meua força i agilitat en els camps de les arts marcials i dialèctiques, són les armes amb les que em defensaré en les meues incursions a través de la vida moderna, més enllà de la meua cabana. Comença el viatge.

Amunt la raça del gran Bardock!