S'han acabat les ximpleries

Anarquistes Sense Ximpleries, companys en la lluita contra la tirania de l'ordre, i per la superació d'una existència buida, cap a una vida de renaixement continu. Amb voluntat d'ajudar-vos en la vostra recerca, em permetré comentar-vos uns consells, l'acceptació dels quals dependrà del vostre savi i rigorós criteri.

Vosaltres, que oloreu ja l'aroma de la llum, que assaboriu l'experiència de viure, heu de deixar enrere la fanfarroneria i les plomes de pollastre escarotat. Ha arribat el moment de desfer-nos del llast del macarró. No heu de justificar-vos davant ningú. Quan vos retraguen algun acte, no empreu ni un segon en paraules d'autocreixement per al públic. S'han acabat els "ho faig perquè em dóna la gana". Mai no et justifiques cridant als quatre vents el que vols i el que eres, això és autobombo: no el necessites. Tu ja saps el que vols i el que eres, així que limitat a fer el que vols i a ser el que eres. Sense excuses, sense pauses, sense reserves, sense esperes ni explicacions.

S'ha acabat també el temps de l'etern enuig. Enrere han quedat les contínues males cares, que no intentaven altra cosa que mostrar al públic quant en desacord estaves amb el món. Saps el que vols i qui eres, segueix el teu camí, i gaudeix-lo. Alegra l'ànima, doncs cada moment ha de formar part de la teua obra: la teua vida.

S'ha acabat el temps d'intentar canviar al ramat. Això ara manca de sentit. El món que crearàs amb les teues mans i la teu trellat serà com un vestit a mida. Mira de conservar-lo. Tu t'encarregaràs d'allunyar tot allò que et desagrade, però deixa que el ramat es rebolque quantes vegades vulga en allò que et desagrada. Limitat a que la teua existència siga del teu grat, i si cal, empra les armes i recursos necessaris per a que el ramat no et canvie, però sàpigues gestionar els esforços. Tot combat desgasta. Un bon guerrer no està sempre amb la guàrdia preparada, sinó que és àgil a l'hora de preparar-se.

L'avorriment és per als dèbils. Nosaltres sabem divertir-nos! En qualsevol moment i de qualsevol lloc es poden extraure riallades, interessos i curiositats: viu-les. Fins i tot el ramat és sovint graciós, i fins i tot d'ell s'aprén.

Canvia de rumb tantes vegades com el teu cor et dicte. S'han acabat ideologies mil·lenàries, filosofies estàtiques i pensaments universals. La teua voluntat és l'única veritat que trobarà el teu esperit. Oblida't d'arguments, doncs aquests sols responen a l'interés en que el ramat assimile la teua voluntat.

Companys, potencials Anarquistes Sense Ximpleries, somrieu sempre, perquè la vostra vida és la vostra obra. Fins i tot les èpoques dures formen part de l'aprenentatge, així que sapigueu valorar-les adequadament.

Endavant l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

L'amor a la vida

Salutacions, germans Anarquistes Sense Ximpleries! Vinc a parlar-vos d'aquells que donen la seua vida en sacrifici. D'aquells que s'entreguen a una causa "major", a un benefici "superior", a un benestar promés.
Vos parle del sacrifici com a preu, com a càstig, com a condemna, com a peatge. Vos parle dels que no veuen altre camí cap a la satisfacció més que aquell que travessa camps de punxes i deserts. Això sí, punxes de colors i deserts farcits de lluminària i entreteniment. Però heu de saber una cosa: eixos camins són laberints on la satisfacció és un miratge. Heu de saber que la satisfacció no es pot comprar. No existeix sacrifici matemàtic o material possible que siga satisfactori.

Mireu-los, amics meus! Mireu la desesperació en les seues demacrades cares desgastades per una vida impersonal. Diuen alguns savis i també alguns envejosos resignats, que els rics són desgraciats perquè sols tenen diners. Jo dic que els pobres encara ho són més, són la derrota personificada. Els pobres són miserables no perquè no tinguen els diners, que és allò que volen, sinó perquè són esclaus de la voluntat de tindre'ls.

Persones despersonificades darrere de la carlota del sacrifici a canvi de la possibilitat de ser, un dia, governant o dominador. Guanyador per un dia, eixe és l'esperit del miserable. El pujó de veure's per un instant envoltat de tots els objectes de desig. Un pujó perpètuament inassolible. Éssers que formen una massa immersa en una insatisfacció eterna. Són un bony en el món, mobiliari urbà, res més.
Són éssers idèntics perfectament previsibles, màquines fabricades en sèrie que sacrifiquen la vida per treball, a canvi de diners, per a aconseguir les mil i una granades de mà sense anella. Allò que les fa especials, diuen, és la diversitat de granades que són capaces d'acumular.
Donar la vida per la mort és sacrificar-se pel sacrifici, perquè mai hi ha fi.

Germans, tot allò que té preu, manca de valor. Doncs és suficient amb acumular la quantia del preu per aconseguir-ho. Allò que té valor és allò que implica esforç interior, determinació i coratge. Allò que té valor és allò que només tu eres capaç de crear i d'entregar si vols.

Què pot haver més alt que la vida? Sacrificar-la és sempre un mal negoci. Potser l'amor, l'autèntic amor, estiga per damunt de la vida. Però sent així, no seria l'amor a la vida la més alta i noble causa?
Vos convide, amics meus, a servir a la vida, i a exterminar els verins que demanden el vostre sacrifici, i a no destruir-vos mentre no siga per a renàixer com a éssers nous i més forts.

Visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

Fa pudor a dèbil

Hola companys Anarquistes Sense Ximpleries, vinc a parlar-vos dels dèbils. Dels símptomes que sovint mostren, i a través dels quals els podreu identificar.

-Existeixen persones que intenten evitar tota confrontació, perquè busquen l'adaptació a un ordre protocol·lari. Fàcilment se senten ofeses o molestes, estan unides a un victimisme fastigós, o sovint experimenten ansietat per circumstàncies incontrolades.
-Existeixen persones que no dubten en llançar els seus pensaments, sense cap tipus de por a com pot acabar la discussió, sense cap inconvenient en les vies i maneres en que puga desembocar un debat o conflicte.

-Existeixen persones dèbils, i quant més dèbils, més ànsies de control mostren. Més exigents d'ordre es tornen.
-Existeixen persones fortes, amants del descontrol i del caos.

Existeixen esclaus de si mateixos, i existeixen alliberats per si mateixos. Els primers, en el fons, temen els segons: són impredictibles. I els segons menyspreen els primers: són patètics.
La por, i la desesperació pel control i l'ordre, emanen la pitjor de les olors possibles.

Els Anarquistes Sense Ximpleries estem en la nostra salsa quan no s'espera cap guió, quan la situació pot acabar d'infinites formes, quan no se'ns intenta ajustar a cap pla sociocultural, quan la normalitat és destruïda. Somriem quan tot és possible, quan tot és imprevisible. La imprevisibilitat és la nostra aliada. L'estimem, perquè comprendre i viure la llibertat autèntica ens excita, i ens enamora.

El caos és llibertat, i aquesta és la millor amant, amb l'aroma de les millors flors, amb la intensitat de la suor coital. El control i l'ordre, al contrari, són infecció i malaltia: debilitat patològica.

Visca per sempre l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

Massa, Gravetat i Escacs

Salutacions, germans Anarquistes Sense Ximpleries. Hui vull compartir amb vosaltres, i també amb el curiós lector, unes consideracions sobre el que anomenem "massa".

La massa social és el conjunt d'individus que, no sols es deixa dirigir, sinó que creu que ha de ser dirigit. Aquests individus són esclaus. Però no vos enganyeu, amics meus, un esclau rarament admetrà seguir ordres de ningú, i menys encara ho cridarà als quatre vents. Això li resultaria desagradable. No obstant, hi ha prou amb creure-ho interiorment per a ser-ho.

L'enemic està a l'espera per a assignar les ordres oportunes a l'esclau adequat. Del contrari, l'esclau podria rebel·lar-se. Primer observa, i després, si cal, inventa un bàndol i una causa a mida, d'acord amb les particularitats del serf. Després sols restarà vincular directrius i causa, i un nou esbirro estarà preparat per a obeir ordres.

Tant se val si és amb banderes, amb símbols, amb frases, amb gestos... no hi ha límits, no hi ha regles, no hi ha moral alguna ni res que se li parega. Totes les files de totes les ideologies i filosofies estan atibacades d'obedients servents, no ho dubteu ni per un moment.

Companys, en els meus viatges he descobert alguns jocs molt curiosos, però un m'ha cridat especialment l'atenció: els escacs. Quina ironia que aquest siga un joc de masses en alguns indrets. Hi ha figures privilegiades que sacrifiquen els peons per a sobreviure un moviment més; i peons orgullosos de ser peons. Així funcionen les societats modernes que he visitat. Tots al servei de causes d'allò més variades i estrambòtiques. Simples floritures, adorns i masturbació perpètua. Amics, vinc a dir-vos que no hi ha bàndols, ni orgull de bàndol. Aquesta és una partida on tots perden i només guanya l'única figura que no està present al tauler: el jugador, l'autèntic enemic.

Hauríem d'esperar una revolució dels peons, dels alfils, de les torres...? No. Aquestes figures han sigut esculpides per a un objectiu concret. No sabrien què fer fora d'un tauler que ha sigut creat a la seua mida.

El primer que han de fer és deixar de veure's com a figures d'escacs. Esculpir-se de nou a si mateixes! Heus ací el poder real dels Anarquistes Sense Ximpleries: sabem que no som res que no vulguem ser nosaltres mateixos. Eixe poder ens situa automàticament fora de qualsevol tauler, fora de qualsevol massa. Però com tota massa, aquesta té una gravetat, i afecta a tots els cossos. Per aquesta raó som guerrers, perquè existim ací i ara, i si volem ser lliures, hem de combatre a aquells que pretenen convertir-nos en part d'un cúmul de matèria uniforme.

Amics meus, que visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

Els programadors són enemics

Anarquistes Sense Ximpleries, hi ha entre nosaltres programadors a temps parcial o complet. Alguns fins i tot s'embolcallen amb banderes negres, però pertanyen igualment al gremi polític. Es tracta de persones impregnades pel vici del control, per una disciplina cultural absurda, per un irrisori elitisme acadèmic, i per la sospitosa temptació per l'aplaudiment de la massa inepta. Em pregunte quin valor pot tindre l'aplaudiment d'un inepte. Per al qui es conforma amb el so de dos mans xocant, ha de ser l'èxtasi. Però per al guerrer sense ximpleries, l'aplaudiment és la marca de l'esclau, tant per al que aplaudeix com per a l'aplaudit. L'Anarquista Sense Ximpleries menysprea les ovacions. No ovaciona a ningú més que a ell mateix, en el seu interior, i per a donar-se forces.

Vos parle d'aquells que volen fer de l'existència un sistema planificat amb l'excusa de "salvar la humanitat". Qualsevol sistema que anuncie la llibertat per a tothom és una trampa de submissió i esclavitud. La llibertat dels programadors consisteix en obligar-te a assimilar la seua concepció de llibertat. I eixa nova llibertat serà elevada a la categoria de Déu per a fer-la inqüestionable, i sobre ella es dictaran les noves lleis, la nova moral i els nous costums. Eixa és, en definitiva, la llibertat a la que aspiren els programadors, a la llibertat com a marca registrada, sense contingut, sense olor, sense sensacions: una simple paraula que justifique el domini normalitzat dia rere dia.

Amics, tot sistema està dissenyat per als irresponsables, i per als que beuen dels irresponsables. Els Anarquistes Sense Ximpleries menyspreem tot sistema que no siga el nostre i per a nosaltres. No necessitem el permís de ningú per a viure com volem. Sabem que qualsevol imbècil pot pretendre sotmetre'ns en qualsevol moment, i nostre és el deure d'impedir-ho com millor considerem. Les armes que podem utilitzar tenen l'infinit per límit. Els nostres recursos no es veuran reduïts a la normalitat miserable.
Que es preparen aquells que pretenen limitar el potencial humà, instaurar estructures socials, economies planificades, o imposar uns mètodes concrets de descobriment de la realitat.

Companys, vos advertisc que aquesta gentola es troba fins i tot dins de l'estètica de la tradicional litúrgia anarquista. Serà suficient amb dir-se a si mateixos anarquistes? Sabreu que l'hàbit no fa el monjo.
Els pobres, emprenyats, intenten amb totes les seues forces fer-nos encaixar en els seus avorrits móns del 2+2=4. Condescendents i patètics, intenten desarmar-nos aclamant-se a una presumpta raó suprema, a una presumpta seriositat correcta. Esclaus dels seus propis déus. Vaja religió cultural la seua! Als Anarquistes Sense Ximpleries no ens correspon eixa existència llastrada.

Companys, per l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

Colpeja la xerrameca

Hola companys Anarquistes Sense Ximpleries, a aquestes alçades de la pel·lícula ja haureu deixat enrere qualsevol intent de justificar o explicar els vostres actes.
Però encara hi ha qui alberga en el seu interior un gran poder, una gran força, i no obstant açò, aquesta no explota perquè es perd dissolta en el temps emprat en explicacions i teories d'avantguarda. Hui en dia es pretén que tota actuació vaja sempre acompanyada del seu argument, de la justificació, com si es tractara d'un peatge que haguérem de pagar obligatòriament per cada cosa que fem.

Que les línies que escric a base de teclejar apleguen a tots els lectors com al que són: paraules d'ànim. Mai teories, mai arguments, mai directrius. A tu, lector, Anarquista Sense Ximpleries en potència, deixa als que no t'entenen, no ho faran mai. L'únic que succeirà és que, com a molt, s'acostumaran a tu. Ni volem ser entesos, ni volem crear costum, ni molt menys normalitat. Volem fer el que creguem que hem de fer, i ho farem, sense rendir comptes a ningú. No tenim ni el dret ni l'obligació de fer assimilables les nostres idees i els nostres actes, siguen els que siguen.

Sempre trobarem qui a través d'elaborades tècniques dialèctiques ens intentaran fer dubtar de nosaltres mateixos. A eixa escòria, fem-li tastar el sabor de la Voluntat suprema: la pròpia. Davant explicacions educades, correctes i complexes, nosaltres optem per seguir el nostre camí.
El bastó màgic és el meu aliat quan els costums civilitzats de la lingüística intenten frenar el meu avanç. El meu bastó és dur com la meua voluntat i la meua confiança en mi mateix. Sense voluntat, confiança, ni determinació, el bastó perd la seua màgia i es converteix en un simple tros de fusta.

Fes sempre allò que creus que has de fer, sense atendre a normalitats ni convencions socials. Transforma't en un guerrer, i lluita per aniquilar tot ordre que intente tocar-te.

Companys, visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardock!

Les 7 veus del Codi del Guerrer

Primera veu: No existeixen ni drets ni obligacions a les que acollir-se més enllà dels que u mateix creu necessari tindre. No hi ha tinta inesborrable en el món que tinga el poder ni l'autoritat d'establir drets ni obligacions. Sí que hi ha la força, capaç de doblegar els més dèbils. Aquesta mateixa força, combinada amb l'estratègia que implica tota guerra, seran les armes que tindrà el guerrer per fer triomfar la seua voluntat.
No tenim drets ni obligacions pel fet d'existir. Allò que creguem que meresquem, ho hem d'aconseguir entenent-ho com un desig personal no extensible a ningú més que a nosaltres mateixos, i a la nostra manera.

Segona veu: No hi ha regles a l'hora de lluitar. Tot val, sempre, i per a tots. No existeix joc brut ni joc net. Triar el mètode respondrà únicament a la decisió personal del guerrer.
Advertit queda que si altres veuen la ingerència del que puguen entendre per joc brut, una revolta violenta contra el guerrer serà una possibilitat a considerar seriosament. Aquest haurà de valorar si empra la seua força per a continuar amb el joc, o recorre al noble art de l'escapada i la reflexió.

Tercera veu: La persuasió i el parlament són mitjans molt eficients per a estalviar enfrontaments i solucionar conflictes. Tot val per a vendre-li la burra a qualsevol, però compte amb les males arts: serà convenient comptar amb lleials i formidables amics, i aquests no admeten traïció alguna.

Quarta veu: Es gaudirà dels plaers de la vida. Es procurarà la provisió de bon aliment i reparador descans.
Es gaudirà del sexe sempre que el cos ho demane i les parts implicades (d'haver-hi) ho aproven. Es desenvoluparà l'art de la seducció.
L'humor serà una constant quotidiana, i junt amb els altres plaers, es potenciaran vincles entre individus. Dir que absolutament tot és susceptible de ser blanc de riallades i bromes, no obstant les burles punyents corren el risc de causar molèsties i rebre, per això, un toc d'atenció per a delimitar els límits, com l'aroma de l'orina d'un animal.

Cinquena veu: S'estimarà la natura i tota la vida que en ella habite. S'estimaran els animals, i els grans arbres seran motiu de respecte. I es defensarà aquesta estima com allò que és propi.

Sisena veu: La lliure associació serà la base de les relacions entre individus. Açò acull tota classe de motivacions: interés puntual o conveniència; afecte amistós, romàntic o sexual; vincles familiars... Tota relació, així com les seues implicacions supraindividuals que s'hagen pogut pactar prèviament, s'aboliran des de l'instant en que un dels individus tinga el gust de desvincular-se. Per aquesta qüestió, els lligams de qualsevol tipus (organitzatiu, estructural, o emotiu o afectiu) es crearan obeint a la voluntat de cadascun dels individus.

Setena veu: La propietat significarà la il·lusió de la possessió d'allò del que s'està fent ús. Qualsevol persona pot fer ús dels recursos que la natura ens oferta. La transformació de la matèria primera, i la fabricació i construcció de béns atorguen a l'artífex el dret natural de gaudir de manera prioritària del seu ús. Però aquesta posició privilegiada, sens dubte merescuda, caldrà defensar-la front a possibles usurpadors.
Aquesta veu és aplicable sobretot als objectes de manufactura pròpia. També, per exemple, a la cabana o llar que tinga el plaer d'acollir-nos, en especial a aquella que haja estat construïda amb la nostra suor.

Que la raça del gran Bardock faça ressonar aquestes veus sagrades per tots els racons de l'univers!